sábado 25 de octubre de 2008

La injustícia de los goya (2006)

Ramon Sampere i Padrós

La Academia del Cine español ha decidido que los dos premios Goya más importantes del 2006 sean para 'Volver', como mejor película del año y Pedro Almodóvar, como mejor director. Sin ánimo de quitarle méritos al cineasta manchego, creo que 'Volver' es una buena película sin más, pero no es, ni mucho menos, la mejor del cine español del pasado año.


Precisamente un año en el que nuestro cine ha llegado a su mayoría de edad, a su madurez como industria de peso, con nuevos valores de un talento indiscutible y con una variedad de temáticas y de registros nunca alcanzada anteriormente.

Nuestros cineastas han dejado atrás los temas y los géneros recurrentes de siempre para adentrarse en nuevos caminos, más arriesgados pero mucho más interesantes y en los que el género ya no se limita al drama o a la comedia sino que se atreve con el buen documental de denuncia, el thriller de acción y lo más impactante, una buena cantidad de filmes
más ambiciosos, superproducciones de mayor complejidad y de más presupuesto.

Un año 2006 que ha dejado pequeñas joyas en las retinas de los espectadores como 'Azul oscuro casi negro' (de Daniel Sánchez Arévalo), la 'Leyenda del tiempo' (de Isaki Lacuesta), 'Ficció' (de Cesc Gay), 'La Noche de los Girasoles' (de Jorge Sánchez Cabezudo) o 'Tu vida en 65' (de María Ripoll), sólo por citar algunas de las más interesantes.

Y en la gala de los Goya, aparte de 'Volver', se presentaban tres maravillosas películas: 'Salvador' (de Manuel Huerga), un fiel retrato de la ejecución en las postrimerías del franquismo de Salvador Puig Antich, magníficamente interpretada por Daniel Bruhl, 'El Laberinto del Fauno' (Guillermo del Toro), espléndida ficción ambientada en la Guerra Civil y 'Alatriste' (Agustín Díaz Yanes), la superproducción del año, basada en los espléndidos relatos de Arturo Pérez Reverte.

Como vemos, un caudal importante de talento y creatividad como hace muchos años no disfrutábamos en nuestro país. Y ante este significativo salto cualitativo de nuestro cine, la Academia ha preferido la opción Almodóvar, el repetido y repetitivo universo femenino ya visto una y otra vez, parecidos esquemas, la misma o similar historia de siempre.

Desconozco los motivos de tal elección, si los miembros del jurado se han querido reconciliar con el director manchego, reconocerle su dilatada trayectoria profesional o si ha pesado el poder mediático de lo que representa la figura Almodóvar y su influencia en críticos y medios de comunicación. Pero no cabe duda de lo parcial e injusta de la elección final. Precisamente en nuestro mejor año, en el más original y creativo, cuando hemos dado un gran salto cualitativo, la Academia del Cine español ha preferido el 'más de lo mismo'. ¡Qué lástima!


fuente: http://www.lavanguardia.es/gen/20070130/51304136808/posts/la-injusticia-de-los-goya-academia-almodovar-daniel-sanchez-arevalo-arturo-perez-reverte-salvador-puig-antich-agustin-diaz-yanes-pedro-almodovar-toro.html

lunes 13 de octubre de 2008

Art i disseny

Poques persones es paren a pensar si art i disseny són el mateix. Art sempre s’ha relacionat amb pintures, teatre, cultura... i disseny a la publicitat, als cartells, als tríptics... Perquè l’art i el disseny no pot ésser el mateix?


Tant l’artista com el dissenyador creen; tenen una necessitat de traslladar el que tenen a la seva ment a un lloc tangible o, al menys, visualitzable. Joan Costa ens dóna dos conceptes per saber-ne la diferència: la bellesa és l’art el que per l’estètica és el disseny (Això vol dir que l’art no pot ser estètic? Resulta que també hi ha art gràfic), i l’essencial és que l’art es fa preguntes i el disseny soluciona problemes. Fent referència a l’art gràfic que comenta Costa, és el gravat de les belles arts. Podem dir que totes les coses que ens envolten tenen art? No, totes no, Però si que totes han estat dissenyades per alguna persona. Així doncs, el disseny ens està satisfent unes necessitats mentre ens envolta constantment.


A part, s’observa una altra discrepància important ja que el dissenyador ha de ser objectiu perquè està realitzant una feina per la qual li estan pagant. En canvi l’artista és lliure en aquest sentit, la seva obra pot ser totalment subjectiva i expressiva.


Llavors, què va començar primer, l’art o el disseny? Si es té en compte que el disseny satisfà necessitats i l’art expressa emocions i que, des de temps prehistòrics l’home ha dissenyat armes i eines, i ha reflectit mitjançant la pintura la seva manera de viure... Es podria considerar que les dues han conviscut al llarg del temps? Actualment, però, gràcies a les noves tecnologies i a la seva revolució, el disseny sembla haver passat el límit. Amb tot, no s’ha d’oblidar que el que és blanc és blanc, i el que és negre, és negre.


Sempre hi ha l’art que és fa mitjançant les noves tecnologies, no?

jueves 9 de octubre de 2008

Carretera i manta (estiu'o8)


Vint dies de no som espanyoles perquè portem un cotxe amb una matricula belga carregat com un burro. De no saber on dormirem, de chambres d'hôtes, d'anem a mira això i després allò, de parla! que si no m'adormo, de conduir enmig d'una tormenta a les 2 del matí per carrateretes franceses, de bèlgica i la gran catifa, de tes i més tes...de bierres a la grand place...


La pròxima destinació?





lunes 6 de octubre de 2008

no me pidas que te bese porque te besaré




una película de Albert Espinosa